Turisme cultural

Els primers testimonis de societats organitzades a l'actual terme d'Aiguafreda són el remarcable conjunt de construccions megalítiques conegudes amb el nom genèric de Dòlmens de la Serra de l'Arca, que daten d'entre el 2500-2000 aC. Les excavacions fetes a partir de 1914 van permetre trobar material que havia format part de l'aixovar funerari. La majoria de les troballes es troba al Museu Episcopal de Vic, on destaca el ganivet de sílex el dolmen del Serrat dels Moros (o Serra de l'Arca I), un dels més ben tallats i grans del país (32 cm).

Els períodes ibèric, romà i altmedieval foren poc generosos en testimonis locals, tot i que és segur el pas de la via romana del Congost, entre les ciutats de Barcino i Ausa, testimoniat per un excepcional conjunt de mil·liaris o fites viàries dels segles III-IV trobat entre el mas de les Canes i la confluència del Congost amb la riera de Martinet. Els mil·liaris es troben al Museu Episcopal de Vic i al Museu Nacional d'Arqueologia.

També cal destacar, a l'Alta Edat Mitjana, la cova-cripta d'Aiguafreda de Dalt, un conjunt d'enterraments que es relacionen amb una església anterior a l'any 898, actualment en curs d'excavació arqueològica. Aiguafreda, de fet, entra en la història escrita el 898 amb la consagració de la parròquia de Sant Martí pel bisbe Gotmar d'Osona, a precs de l'abadessa Emma, filla del comte Guifre el Pelós. L'església de Sant Martí d'Aiguafreda de Dalt, reconstruïda en estil romànic i consagrada de nou l'any 1105, va ser objecte de successives reformes posteriors gòtiques, barroques i neoclàssiques. Encara s'hi fan activitats de caire religiós, entre les quals destaca la processó del Sant Crist, entre Divendres Sant i l'Ascensió, data aquesta darrera en què s'hi fa un Aplec multitudinari.

També daten del segle XII les dues capelles romàniques de la vall de l'Avencó: Sant Salvador d'Avencó i de Sant Miquel de Canyelles.

A mitjan segle XIX, la centralitat parroquial passà a l'església de Santa Maria construïda a la vall del Congost, al veïnat de les Ferreries, que passà aleshores a anomenar-se Aiguafreda i esdevingué el nucli urbà. El veïnat de les Ferreries es va desenvolupar sobretot a partir dels segles XVI-XVIII com a nucli de serveis del camí ral de Barcelona a Vic. A finals del mateix segle XVI el veïnat ja s'havia fet prou gran perquè s'hi construís una església dedicada a la Mare de Déu de la Concepció (1678). Per això les cases més antigues del nucli antic segueixen l'antic camí ral, configurant l'actual Carrer Major, on es troben tant la Plaça Major i la Plaça de l'Ajuntament. La construcció del Pont de l'Abella (1740) va facilitar el creixement del nucli cap al sud (Carrer del Pont).

La construcció de modernes vies de comunicació (carretera de Ribes el 1846 i el ferrocarril de Barcelona a Puigcerdà el 1878) va facilitar que a mitjan segle XIX el veïnat de les Ferreries es convertís en el nucli urbà del municipi d'Aiguafreda. El 1877, la capella de la Concepció es convertí en església parroquial. A principis del segle XX, l'arribada de la burgesia estiuejant barcelonina també va deixar la seva empremta arquitectònica i urbanística en forma de nous carrers i, sobretot, imponents torres noucentistes, modernistes i eclèctiques.

Pel que fa a les masies del terme, es troben al sector muntanyenc que forma la part oriental del municipi, majoritàriament situada dins els límits del Parc Natural del Montseny. La millor manera d'accedir a les masies d'Aiguafreda és fer-ho a través del camí GR-5 entre Aiguafreda i el Brull.

Per accedir als diferents continguts cliqueu les imatges: