Turisme cultural

Els primers testimonis de societats organitzades a l'actual terme d'Aiguafreda són el remarcable conjunt de construccions megalítiques conegudes amb el nom genèric de Dòlmens de la Serra de l'Arca, que daten d'entre el 2500-2000 aC. Les excavacions fetes a partir de 1914 van permetre trobar material que havia format part de l'aixovar funerari. La majoria de les troballes es troba al Museu Episcopal de Vic, on destaca el ganivet de sílex el dolmen del Serrat dels Moros (o Serra de l'Arca I), un dels més ben tallats i grans del país (32 cm).

Els períodes ibèric, romà i altmedieval foren poc generosos en testimonis locals, tot i que és segur el pas de la via romana del Congost, entre les ciutats de Barcino i Ausa, testimoniat per un excepcional conjunt de mil·liaris o fites viàries dels segles III-IV trobat entre el mas de les Canes i la confluència del Congost amb la riera de Martinet. Els mil·liaris es troben al Museu Episcopal de Vic i al Museu Nacional d'Arqueologia. També cal destacar, a l'Alta Edat Mitjana, la cova-cripta d'Aiguafreda de Dalt, un conjunt d'enterraments que es relacionen amb una església anterior a l'any 898, actualment en curs d'excavació arqueològica.

Aiguafreda, de fet, entra en la història escrita el 898 amb la consagració de la parròquia de Sant Martí pel bisbe Gotmar d'Osona, a precs de l'abadessa Emma, filla del comte Guifre el Pelós. L'església de Sant Martí d'Aiguafreda de Dalt, reconstruïda en estil romànic i consagrada de nou l'any 1105, va ser objecte de successives reformes posteriors gòtiques, barroques i neoclàssiques. Encara s'hi fan activitats de caire religiós, entre les quals destaca la processó del Sant Crist, entre Divendres Sant i l'Ascensió, data aquesta darrera en què s'hi fa un Aplec multitudinari.

També daten del segle XII les dues capelles romàniques de la vall de l'Avencó: Sant Salvador d'Avencó i de Sant Miquel de Canyelles.

A mitjan segle XIX, la centralitat parroquial passà a l'església de Santa Maria construïda a la vall del Congost, al veïnat de les Ferreries, que passà aleshores a anomenar-se Aiguafreda i esdevingué el nucli urbà. El veïnat de les Ferreries es va desenvolupar sobretot a partir dels segles XVI-XVIII com a nucli de serveis del camí ral de Barcelona a Vic. A finals del mateix segle XVI el veïnat ja s'havia fet prou gran perquè s'hi construís una església dedicada a la Mare de Déu de la Concepció (1678). Per això les cases més antigues del nucli antic segueixen l'antic camí ral, configurant l'actual Carrer Major, on es troben tant la Plaça Major i la Plaça de l'Ajuntament. La construcció del Pont de l'Abella (1740) va facilitar el creixement del nucli cap al sud (Carrer del Pont).

La construcció de modernes vies de comunicació (carretera de Ribes el 1846 i el ferrocarril de Barcelona a Puigcerdà el 1878) va facilitar que a mitjan segle XIX el veïnat de les Ferreries es convertís en el nucli urbà del municipi d'Aiguafreda. El 1877, la capella de la Concepció es convertí en església parroquial. A principis del segle XX, l'arribada de la burgesia estiuejant barcelonina també va deixar la seva empremta arquitectònica i urbanística en forma de nous carrers i, sobretot, imponents torres noucentistes, modernistes i eclèctiques.

Pel que fa a les masies del terme, es troben al sector muntanyenc que forma la part oriental del municipi, majoritàriament situada dins els límits del Parc Natural del Montseny. La millor manera d'accedir a les masies d'Aiguafreda és fer-ho a través del camí GR-5 entre Aiguafreda i el Brull.

EL NUCLI URBÀ D'AIGUAFREDA

L'origen del nucli urbà d'Aiguafreda es troba en un veïnat creat a partir de l'any 1500 arran del camí ral de Barcelona a Vic. A mitjan segle XIX, el veïnat dit originalment de les Ferreries va esdevenir el nucli urbà del nou municipi d'Aiguafreda. Aleshores experimentà una embranzida urbanística, afavorida per l'arribada de la carretera (1846) i del tren (1878). A principis del segle XX, els estiuejants barcelonins hi van construir imponents torres modernistes, noucentistes i eclèctiques, que avui comparteixen l'espai amb les primeres cases menestrals dels segles XVII-XVIII.

Un itinerari senyalitzat ressegueix el nucli antic d'Aiguafreda en una agradable passejada que també discorre per un comerç de proximitat, divers i de qualitat, amb més d'un segle d'història de servei als visitants.

L'ESGLÉSIA DE SANTA MARIA D'AIGUAFREDA

L’església parroquial de Santa Maria va ser inaugurada el 1970 i consagrada pel bisbe de Vic, Ramon Masnou. Aixecada a iniciativa d’una junta parroquial, va comptar amb un ampli suport popular que, a través de campanyes i donacions, van ajudar a finançar-ne la construcció. L’edifici va ser dissenyat per l’estudi d’arquitectura de Joan Antoni Cendoya i s’inscriu en el corrent arquitectònic d’edificis religiosos arribat a Catalunya amb el moviment Modern i entronca amb els nous postulats teològics del Concili Vaticà II (1962-1965). Els materials i les solucions arquitectòniques s'hi articulen amb el discurs teològic i, tots plegats, donen com a resultat un edifici que és alhora funcional i carregat de simbolisme.

ELS DÒLMENS D'AIGUAFREDA

Per la seva situació al centre de la vall del Congost, entre el Montseny a l'est i els Cingles de Bertí a l'est, el territori d'Aiguafreda ha fet de límit entre les planes del Vallès i d'Osona. Aquesta localització ha afavorit que hi hagi testimonis de la presència humana des de la Prehistòria. Entre aquests, es compten els monuments megalítics de la Serra de l'Arca i la seva rodalia, que assoleixen aquí una de les concentracions més notables de Catalunya ("arca" = dolmen).

Els dòlmens d'Aiguafreda són un conjunt de 5 monuments, als quals cal afegir els propers dòlmens del terme del Brull (2) i de Sant Martí de Centelles (2). Amb cronologies que van del 2500 al 2000 ANE, es tracta de monuments funeraris, segurament amb funcions de delimitació territorial, que han proporcionat algunes de les restes arqueològiques més interessants del país. Entre aquestes destaca, sobretot, el conegut ganivet de sílex del dolmen del Serrat dels Moros (Serra de l'Arca I), un dels més ben tallats i grans (32 cm.) de Catalunya.

La millor manera per accedir als dòlmens és a través del GR-2, que des d'Aiguafreda s'enfila pels contraforts del Montseny.

Si voleu més informació.

CONJUNT MONUMENTAL D’AIGUAFREDA DE DALT

L’antiga parròquia, avui capella rural, de Sant Martí d’Aiguafreda o Aiguafreda de Dalt és el bressol de la nostra població des de l’any 898. El temple fou el centre de la parròquia d’Aiguafreda fins a finals del segle XIX i per a moltes persones encara té un alt valor simbòlic.

Actualment, el conjunt monumental està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local. El formen una cova-cripta amb enterraments anteriors a l’any 898 (segles VII-X), l’església (segles IX-XVIII), la rectoria (segles XV-XVIII), el clos del cementiri (segles XII-XVIII) i el comunidor (segle XVIII), així com les terrasses de conreu situades al seu entorn.

La seva situació a les portes del Parc Natural del Montseny, a més, converteix Aiguafreda de Dalt en un punt de partida ideal per nombroses caminades i excursions.

Si voleu estar al dia del projecte de rehabilitació i nous usos, AQUÍ.

EL ROMÀNIC DE LA VALL D’AVENCÓ

La vall d’Avencó és una de les demarcacions històriques del terme d’Aiguafreda i en ella s’hi troben dues petites joies de l’art romànic: les capelles de Sant Salvador d’Avencó i de Sant Miquel de Canyelles. La primera centra el modern veïnat del mateix nom, al fons de la vall, mentre la segona, 595 metres d’altitud, queda amagada en un emplaçament que la fa destinació privilegiada d’excursions a partir de la Casa Nova de Sant Miquel (equipament del Parc Natural del Montseny).

L’existència de nuclis de poblament a la vall d’Avencó es documenta des del segle IX. Les esglésies actuals són construccions de mitjans del segle XII que, amb poques modificacions posteriors, han arribat fins als nostres dies.

El romànic de la vall d'Avencó, a més, es troba en un entorn natural privilegiat que també és un bon motiu per fer la visita.

EL CASTELL DE CRUÏLLES

El municipi d’Aiguafreda rep el nom de l’antic vilar d’“Aqua Frigida”, documentat l’any 898. El seu emplaçament fou ocupat després per una torre (XI-XII) i, posteriorment, per una “domus” o casa forta. A partir de l’any 1577, la casa esdevingué castell i el seu terme baronia. Destruïda al segle XV, la primera casa forta fou reconstruïda a partir de l’any 1512 i tinguda per successius senyors: els Cruïlles, els Aimeric i els Pignatelli. Abandonat i enrunat, fou reconstruït modernament aprofitant els antics murs.

Des de la seva posició enlairada, Cruïlles ha simbolitzat sempre per a la gent d’Aiguafreda la imatge de l’antic poder feudal damunt la vall del Congost. Avui està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional.

Tot i que la seva visita lliure no és possible, el casal de Cruïlles es troba a prop de llocs de gran interès paisatgístic, dels dòlmens de la Serra de l’Arca, d’Aiguafreda de Dalt, etc.

LES ATXES DE BARBALLÓ

Cada Nit de Reis és tradició que els nens i nenes d'Aiguafreda vagin a rebre els Reis de l'Orient amb atxes enceses fetes d'espígol sec, anomenat barballó a la contrada. La tradició entronca amb les festes que tenen el foc com a protagonista en diversos indrets de Catalunya i Europa o que, en el cas de les dues vessants del Pirineu, han estat declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.