Història

L’origen del nom

La primera citació del nom Aiguafreda data de l’any 898. Apareix en la seva forma llatina en l’acta de consagració de l’església parroquial de Sant Martí, com "Aquafrigida", donant nom a un dels assentaments inclosos en el terme parroquial. El topònim, resultant de la grafia aglutinada del mot comú aigua (segurament en el sentit de ‘font’ o ‘rierol’) i l’adjectiu freda, va donar nom després al llinatge dels senyors feudals del terme, senyors del casal fortificat i després castell de Cruïlles (Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya, 2009).

Història

El primer document que esmenta el terme d'Aiguafreda és l’acta de consagració de Sant Martí de la vall del Congost, de l'any 898, un dels documents claus per entendre la història de Catalunya a l’alta edat mitjana. L'antiga església parroquial configura avui el conjunt monumental d'Aiguafreda de Dalt.

El nucli urbà actual, en canvi, és més modern i va créixer entorn d’una ferreria, documentada el 1553, situada seguint l’antic camí ral que menava de Barcelona a Vic. Per això, el conjunt s'anomenava barri o poble de les Ferreries. El 1675 es va alçar en un dels angles de l’actual Plaça Major una petita església que va significar el primer pas per a l’emancipació del nucli que s’anava formant al fons de la vall respecte la parròquia originària de Sant Martí del Congost. Aquest petit edifici religiós va esdevenir parròquia el 1877 en erigir-se l’església dedicada a Santa Maria d’Aiguafreda. Advocació que ha romàs també en l’edifici actual (consagrat el 1969).

Quant a les comunicacions per carretera, sempre vinculades a la història d’Aiguafreda, a mitjan segle XIX (1840) es va obrir la carretera que superava l’antic camí ral i que va esdevenir l’eix que ha configurat l’actual fesomia del nucli modern i contemporani. Finalment, el 1986, la desviació de l’autovia amb el nou traçat fora del municipi ha significat el darrer episodi d’aquesta estreta vinculació entre Aiguafreda, la Vall del Congost i les comunicacions nord-sud a la Catalunya central. Paral·lelament, el municipi també es consolidava institucionalment, fins arribar a l'actualitat.

Acta de consagració de l’església de Sant Martí del Congost (Aiguafreda de Salt), de 5 d’agost del 898. Document més antic conservat sobre Aiguafreda (Arxiu de la Corona d’Aragó). 

El bisbe Gotmar d'Osona, a precs de l'abadessa Emma de Sant Joan de les Abadesses, consagra l'església de Sant Martí, situada a la vall del Congost (Aiguafreda), li atribueix els delmes i primícies dels vilars del seu propi terme i li adscriu l'església de Santa Coloma (Centelles) amb els delmes i primícies dels seus propis vilars.

En nom del Senyor, Déu suprem i rei etern, l'any vuit-cents noranta-vuit de l'Encarnació del Senyor, indicció primera, vingué l'eximi baró Gotmar, humil i venerable bisbe de la seu de l'Església d'Osona, per a consagrar, dintre de la seva diòcesi, l'església de Déu que és situada a la Vall del Congost, en honor de Sant Martí, bisbe i confessor de Crist, la qual erigí l'abadessa Emma amb l'ajuda de Déu fins a la seva culminació, i pels seus precs, l'esmentat bisbe vingué a consagrar-la. Per això reconegué que la seva vinguda a aquesta església seria profitosa per a totes parts, consagrà l'església i li concedí els delmes i primícies que pertanyen a aquesta església, o sigui: Nogueroles, el vilar de Sant Martí, Aiguafreda, Avencó, Canyelles, Cantallops, el vilar d'Elià i l'altre Canyelles de Campllong. Igualment l'església de Santa Coloma amb els delmes i primícies dels vilars que li pertanyen, o sigui: Vallossera, Vinyoles, Nitbona, Casoles, Centelles, Balona, Mambla, Vallasnera, el vilar de Ninfridi, el vilar de Riballoms, Ollic, el vilar Guistremir, Gèmenes i l'església del castell de Sant Esteve. Totes aquestes coses abans esmentades i determinades íntegrament, jo, Gotmar, Bisbe, les concedeixo amb els delmes i les primícies i amb tots els bens que pertanyen a aquestes esglésies en honor i dedicació de Sant Martí, de manera que cap comte, centener o tribú no pretengui exigir-hi cap servei, llevat del servei que per honor a la càtedra de Sant Pere haurà de prestar cada any a aquesta seu, com és el costum de les esglésies que pertanyen a aquesta província, o sigui, sis mujades d'annona. Li dono, a més ornaments eclesiàstics, o sigui, una casulla, una estola, un cíngol, i un maniple, un missal i un leccionari, per a remei de la meva ànima i atesa la necessitat d'aquesta església. D'altra banda, jo, Emma, abadessa, dono per a la dedicació d'aquesta església tota l'aprisió que li concedí el meu oncle, difunt, el comte Sunifred, la qual té com a termes, a llevant, el camí que mena a les Canes, i des del camí fins a la font del vilaret de Sant Martí, i des de la font fins al rierol que corre cap al riu. I seguint el riu, fins a l'altre font, fins al arbre on hi ha marcada una creu, i des de l'arbre fins al camí que mena a Canyelles. I li concedeixo al vilaret de Sant Martí, tot el que m'ha previngut per compra en aquell lloc, a l'apèndix de Sant Martí, al vilar anomenat Nogueroles, amb tot el que hi tinc. I li dono una vinya de quatre mujades al lloc anomenat Ollic, i al vilar d'Ossera, tot el que tinc, i un serf propi anomenat Isnard i una serva anomenada Ermengarda. Totes aquestes coses les concedim per la dedicació de l'esmentada església que ha estat consagrada per a remei de la nostra ànima i la dels nostres parents, o sigui, de les que ens precediren, dels presents i dels futurs, a l'esmentada església o als sacerdots, monjos i dones consagrades a Déu que ara serveixen Déu en aquest lloc o amb l'ajuda divina l'hi serviran en el futur. I el que vingui contra aquesta dotació de Sant Martí, bisbe i confessor, o vulgui sostreure'n quelcom, que tingui lligada la seva ànima amb els nostres pecats que desitgem que per això quedin purgats. I que a més se sotmeti a la condemna canònica, que pagui per la força un talent d'or a aquesta església i que d'ara en endavant aquesta dotació resti en ferm.

Aquesta donació i dotació de Sant Martí, confessor, ha estat feta el dia de les nones d'agost, l'any primer del regnat del rei Carles.

Gotmar, bisbe, que he fet aquesta dotació i ho subscric, Emma, abadessa, ho subscric, Leuvila, prevere, ho subscric. Signatura de Guifré, rogatori, que ho subscric. Signatura de Teodoric, sots-diaca, que ho subscric. Ocobac, ho subscric. Adroer, prevere, ho subscric. Signatura de Bell, que ho subscric. Rovic, sots-diaca, que ho subscric. Eldelec, ardiaca, ho subscric. Signatura de Baldomar, que ho subscric. Signatura de Mascaró. Signatura de Balfulf. Signatura d'Andreu. Signatura d'Edelmar. Alfons, ho subscric. Adroer, ho subscric. Signatura de Mirell. Signatura de Calvell. Signatura de Frugell. Signatura de Todari. Signatura de Desideri. Signatura de Sunifred. Signatura d'Eliseu. Guneric, prevere, ho subscric. Signatura de Frodelaic, que ho subscric. Signatura de Pere. Signatura de Giscafred, que ho subscric.

Adanagild, prevere, que he escrit aquesta dotació de Sant Martí, confessor, i l'he subscrita el dia i l'any abans esmentats.

L'escut i la bandera d'Aiguafreda

Escut d'Aiguafreda

Escut truncat: al 1r. de gules, sembrat de creuetes d'argent i al 2n. d'or, 3 tupins de sable, els de cap afrontats. Per timbre una corona de baró.

En aquest escut hi és representat l'escut d'armes dels Cruïlles, camp de gules sembrat de creuetes d'argent i els tupins de sable de l'escut dels Pignatelli, barons d'Aiguafreda els darrers segles de domini senyorial.

La bandera d'Aiguafreda

Bandera apaïsada, de proporcions dos d'alt per tres d'ample amb la meitat superior vermella sembrada de creuetes blanques, només tres de les quals son senceres i amb la meitat inferior composta de dues faixes juxtaposades, una de groga i la inferior, negra.